dimecres, 15 de desembre de 2010

Resum 2.10: L'alta edat mitjana a la península Ibèrica

Pintura on es representa la rendició definitiva dels musulmans davant dels reis Catòlics, és l'any que es posa fi a la reconquesta el 1492. Boabdil, rei de l'últim reducte sarraí, a l'esquerra de la imatge, es dóna per vençut davant de Fernando II d'Aragó i Isabel I de Castella, a la part dreta de la imatge. Al fons es veu l'Alhambra de Granada que espera, majestuosa, l' arribada dels nous amos.

  • L'inici de la Reconquesta: Els visigots anomenaven sarraïns als musulmans que havien conquerit la península l'any 711. Van ser els mateixos Visigots que havien quedat refugiats a la serralada Cantàbrica, en els actuals territoris de Cantàbria i Astúries, els que van iniciar la reconquesta. La reconquesta és el nom que rep el procés per mitjà del qual els cristians van anar estenen els seus dominis cap el sud, guanyant territori als sarraïns i repoblant les zones conquerides fins que els Reis Catòlics van ocupar el regne de Granada, el últim reducte musulmà, l'any 1492. La reconquesta va trigar 7 segles a aconseguir el seu objectiu.
  • L'expansió de la Reconquesta: Pelagi, un noble visigot, va capitanejar l'inici de la Reconquesta. L'any 722 va derrotar als sarraïns a la batalla de Covadonga i així va frenar el seu avanç i va consolidar el regne d'Astúries que més tard passaria a anomenar-se regne de Lleó. L'any 1000 Sanç III de Pamplona regnava Aragó i Navarra i va eixamplar el seu territori i va ocupar Castella. Al morir Sanç, les seves possessions són repartides entre els seus fills, apareixen així els regnes de Castella i Aragó.
  • Els orígens de Catalunya: En el territori conquerit per Carlemany, rei dels Francs, conegut com Catalunya Vella, Lluís el Piadós, successor de Carlemany, va crear-hi la Marca Hispànica ( estava formada per comtats sota la jurisdicció d'un comte). Durant el regnat de Carles el Calb, va nomenar Guifré el Pelós comte d'Urgell i de la Cerdanya, i més tard, de Girona i Barcelona. Després de la seva mort, els comtes van deixar de ser designats pels reis francs i és aquest es tornà un càrrec hereditari. Durant aquesta època els sarraïns van continuar fent incursions a Catalunya Vella, per aquest motiu Borrell II, comte de Barcelona, es va negar a signar la renovació del jurament de fidelitat amb els reis francs. Aquesta decisió va determinar la independència dels comtats catalans respecte als francs.